Una fortuna que li permetria gaudir de tota mena de capricis i plaers. El diable no parava de provocar la feble personalitat d'en Berenguer fins a fer-li veure que l'únic obstacle que tenia per complir el seu objectiu era l'abat Arnau Ramon de Biure. Així ho va entendre en Berenguer i allí mateix va jurar que l'assassinaria si, per darrera vegada, no accedia a la seva demanda.
La Nit de Nadal era la data límit que Raimon imposà a l'abat per fer efectiu el deute. En plena cerimònia religiosa entraren sis persones armades amb espases i disfressades amb barbes postisses i es dirigiren cap a l'altar major. Un cop arribats al seu destí, es llançaren sobre l'abat, però la força del crucifix que duia a les mans impedí, de moment, que li fessin cap mal fins que el traïdor Berenguer l'atacà pel darrere i li clavà l'espasa.
Els qui acompanyaven l'abat s'esveraren tant que els crits arribaren a orelles dels pocs veïns de la plaça Octavià, el carrer Major i Hospital que no havien anat a Missa del Gall i corregueren fins al lloc del crim i es trobaren amb la desfeta.
Al mateix moment començà a dringar ininterrompudament la campana del Monestir per avisar la resta del poble i demanar socors, tal com es fa en situacions desastroses. La llegenda explica que fou la campana anomenada Gambirota la que tocà tota sola per anunciar el sacríleg assassinat la Nit de Nadal de 1350 en el mateix instant del crim.
Entre els monjos de Montserrat, que sentiren les campanades, s'escoltà un gran esglai sec i feridor.
El sometent de Martorell, que també les va sentir, de seguida es posà en marxa vers el Monestir.
Tot es precipità i les corredisses confongueren els autors del crim. La creu de l'altar major, de sobte, canvià de posició davant el sacríleg esdeveniment, com si no volgués veure el desastre. En aquell precís instant, el gall del penell situat justament damunt del cimbori cantà tan fort que se sentí des de Sant Llorenç del Munt i Montserrat.
Els assassins s'amagaren a l'estable d'una casa del carrer Major. Arribada la nit següent, en què la recerca els semblà que havia minvat, fugiren espaordits entre la foscor. Entre els pagesos santcugatencs, existia la creença que pels camps on van passar els malfactors mai més no hi va tornar a créixer res. El lloc per on passaren se'l coneix com a Pas dels excomunicats.
A partir d'aquell mateix instant, la maledicció començà a recaure sobre els criminals: el Papa de Roma els declarà gens enemica Dei i els va excomunicar, i el rei Pere el Cerimoniós dictà ordre de captura i presó per a ells i els seus possibles protectors durant les Corts de Perpinyà. Per tal d'esborrar la història familiar dels Saltells, les Corts enviaren al Monestir de Sant Cugat el comunicat següent: "Que Nós, en senyal de detestació del dit crim, farem aterrar i destruir del tot la dita casa de Saltells i els seus edificis, on Berenguer tingué els seus orígens." Al cap de poc temps no quedà ni rastre de la casa pairal dels Saltells. El destí de cadascun dels assassins fou horrorós. L'un morí aixafat per una gran roca; l'altre va ser partit en dos per un llamp una nit de tempesta. Un altre morí esvaït de gana perquè tots els aliments que es posava a la boca se li convertien en carbó. El quart morí en una discussió a l'hora de repartir-se la recompensa amb el darrer i últim, que se l'engolí la terra.
En record d'aquella tràgica nit, el gall de coure, que abans era al campanar del Monestir, ara presideix la missa de la Nit de Nadal i continua sent l'únic testimoni d'aquella nit terrible. Diuen que els seus crits foren tan poderosos que restà mut per sempre més.
Rogeli Pedró
Fragments de "Llegenda de Pedra i Sang",
Diari de Sant Cugat.
